“Mare de llet i mel” de Najat El Hachmi

 

Mare de llet i mel

Literatura i vida van, en certes ocasions, de la mà. Així m’ha passat a mi amb Najat El Hachmi i els seus llibres. Tres de les seves obres m’han acompanyat en els darrers centres educatius als quals he treballat.

L'últim patriarcaNajat El Hachmi va nèixer al Marroc, però als vuit anys es va traslladar a Catalunya. Les tres novel·les esmentades ens ajuden a copsar l’abast del trasbals vital i emocional que comporta el fet migratori. Els seus personatges es mouen entre dos mons de referència, les transicions entre els quals mai seran fàcils. Si a L’ultim patriarca el focus estava posat en el personatge del cap de família, a La filla estrangera aquest es desplaça, en consonància amb el títol, cap a la filla -perquè aquí el femení sí que importa-. I com tancant el cercle, a l’última novel·la, Mare de llet i mel, l’atenció recaurà en la mare mitjançant un parell de narradors: l’extern per narrar la vida allà i l’intern per contar les experiències viscudes aquí.

Aquest text no busca fer un comentari exhaustiu de Mare de llet i mel, sinó només abordar un petit aspecte argumental que conflueix amb la intenció d’aquest blog. Ens referim a tot el que té a veure amb l’escola i amb les relacions entre professors i alumnes.

Al llarg de les darreres dues dècades hem assistit a una proliferació d’obres teòriques centrades en l’impacte que les migracions han tingut a les nostres escoles. La gran recessió dels últims anys sembla que hagi girat el focus cap a altres aspectes del sistema educatiu, com ara: les retallades, l’augment de les ràtios, l’empitjorament de les condicions laborals del professorat… Fet i fet, crec que encara està per escriure el balanç  de les polítiques educatives en relació amb la diversitat cultural: per quin model vam optar en el seu moment i quins han estat els seus resultats. Entenc que ja han passat unes dècades i tenim la perspectiva necessària per avaluar tot plegat. A manca d’uns estudis concloents, la literatura ens pot servir també per fer-nos una idea de per on han anat les coses.  Mare de llet i mel pot  aportar-nos llum sobre aquest assumpte.

En el següent fragment, Fatima, la protagonista emigrada a Catalunya, veu amb desconfiança com Sara Sqali, la seva filla, es relaciona amb una professora:

Havia de canviar d’escola, en aquells temps. Tants anys havien passat i nosaltres encara allà perdudes sense tornar aquí, a veure-us. Doncs un dia em va citar la professora , una amb qui tot sovint  la veia parlant al carrer. De vegades les havia vistes, amb converses ben animades, parlotejant com si es coneguessin de tota la vida, la nena rient com jo no la veia riure mai llavors, amb una confiança que no entenia que pogués tenir amb una dona que no li era res.

Tinc la sensació que encara està per investigar l’efecte positiu que alguns professors de les anomenades “aules d’acollida” van tenir, i tenen, en el futur dels seus alumnes. I no parlo només d’aprenentatges lingüístics i curriculars, sinó també de tot un seguit d’intangibles més propers a les emocions:

La relació de la nena amb aquella mestra era ben estranya, tot sovint la retenia a classe passada l’hora de sortir, o l’acompanyava a la biblioteca i se l’enduia a passejar pels carrers. També li regalava llibres. Un cop va voler-la apuntar a aprendre anglès, que ja li pagava ella les classes, va dir-me. I no vaig saber què respondre…

Per desfer els nostres propis prejudicis, la mare de la novel·la sí que reconeix la importància de l’escola i la formació per tenir un futur millor. Ara bé, això no treu que alhora experimenti el neguit de veure com a mesura que la seva filla avança en els estudis es vagi convertint en una estranya per a ella.

… quan veia Sara Sqali marxant trepitjant la boira les nits d’hivern, tot el meu ventre es cargolava sobre si mateix, germanes, tot ell era com si enrotlléssiu una tovallola humida. L’estudi és cosa bona, ja ho sabem, des del principi que volia que la nena seguís per fer-se el seu propi futur, que no hagués de dependre de tothom com m’havia passat a mi, però és clar, una cosa és que anés a aprendre coses i l’altra és que me la canviessin d’aquella manera. Em tornava boja, germanes meves, pensava mira que n’ets d’exagerada, la teva filla és la mateixa de sempre, et va sortir de dins, la coneixes. Però no, no la coneixia, s’estava convertint en una estranya. Per què no em parlava, germanes? Jo li havia donat tot el que havia pogut. La nostra era una vida senzilla, sense luxes, però teníem garantit el dia a dia gràcies als meus braços i la meva esquena, gràcies al meu esforç. No sabeu com era venir de treballar, rebentada, i veure la meva filla feliç i parladora, amb aquella brillantor als ulls que jo feia temps que no li veia. M’esmunyia arran de paret per no deixar que em veiés, per no estroncar-li l’alegria, però a casa sanglotava tota sola una bona estona.

Quina comunicació mantenen els professors amb els pares dels seus alumnes quan hi ha una barrera lingüística que tot ho dificulta? De ben segur, la següent escena s’haurà produït més d’un cop als nostres centres. Gràcies a Najat El Hachmi ara intuïm com es podria desenvolupar una trobada així:

Doncs un dia aquella dona em va citar per entregar-me les notes finals de la nena, que jo, per descomptat, no podia ni llegir ni comprendre. Per mi n’hi havia prou de saber que anava bé, que seguia anant bé als estudis. Però es veu que en això  d’anar bé també hi ha una escala, que es pot anar una mica bé, molt bé o ser la millor de totes, i quan la mestra m’explicava això, amb unes paraules que per mi no volien dir res, no l’entenia gaire. Sara Sqali em traduïa, però davant la mestra li costava encara més parlar-me, no sé si li feia vergonya o és que no li agradava parlar d’ella mateixa. Però va trigar a dir-me el que la professora em volia deixar molt clar: que era molt bona en els estudis, que havia treballat molt i aconseguit molt bones notes, que per això la mestra recomanava que continués després d’aquell curs que s’acabava. Tot això jo ho havia de signar.

La nostra autora ens ajuda a entendre com es poden sentir aquestes mares que acudeixen a les nostres escoles citades pels tutors dels seus fills. En el cas de Mare de llet i mel, la mare decideix recolzar la professora tot i que això signifiqui l’allunyament definitiu de la seva filla:

Ho vaig fer, és clar. Em feia una por terrible que Sara Sqali encara canviés més, que com més estudiés més s’allunyés de mi, però encara era joveneta per tenir la seva pròpia cambra i si no l’hagués deixat continuar, de ben segur que hauria marxat encara més lluny.

Quantes i quantes històries semblants a aquesta s’hauran produït en els últims anys? El que fa el llibre és mostrar-nos que també, de vegades, els guanys (en forma d’èxit acadèmic) van acompanyats de pèrdues i de renúncies. I també, és clar, estan les històries de fracassos escolars, tan abundants entre la població d’origen estranger a les nostres aules. La novel·la de Najat El Hachmi no parla d’això, però ens fa pensar que no podrem aconseguir una escola i, per descomptat, una societat intercultural fins que les possibilitats de l’alumnat immigrant s’equiparin a les de l’alumnat autòcton.

_____________________

Altres obres de l’autora:

Jo també sóc catalana

La caçadora de cossos

 

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

w

Conectando a %s