Apunts sobre feminisme des de l’educació de persones adultes

Aquest article redactat conjuntament amb el company Daniel Lerín va aparèixer el passat 29 d’abril de 2019 a El diari de l’educació

Les massives manifestacions pel Dia de la Dona dels últims anys es produeixen en un context en què el patriarcat es retorça sense complexos,  exacerbant els seus discursos. L’argumentari desplegat per contrarestar els èxits del moviment feminista és molt divers: “No existeix la violència de gènere, sinó la violència domèstica”, “una floreta educada mai fa mal”, “no existeix la bretxa salarial”, “no podrem ni mirar-les”,”volen imposar-nos la ideologia de gènere”, etc.

L’escola no pot romandre al marge d’aquesta lluita pel relat. Fer-ho, però, no és fàcil, ja que l’ombra de l’adoctrinament en aquests temps incerts és allargada. Ara bé, allà on alguns arterosament denuncien manipulació uns altres trobem una de les finalitats fonamentals de l’educació: l’aspiració a una societat més justa i igualitària. No som davant d’una nova responsabilitat de l’escola, sinó davant de la seva responsabilitat. Les qüestions que tenen a veure amb el gènere són nuclears al sistema educatiu.  Legitimar la desigualtat, fugir d’estudi o, en el millor dels casos, amagar la radicalitat –en el sentit etimològic del terme– del moviment feminista són una greu irresponsabilitat, cap a l’alumnat i cap a la societat.

L’educació en la igualtat de drets i oportunitats entre dones i homes hauria d’impregnar tot el sistema educatiu. Ara bé, l’Educació de Persones Adultes (EPA) presenta singularitats que obliguen a un enfocament especial. No oblidem que l’alumnat de les escoles de persones adultes és en molts casos majoritàriament femení. A més, a les seves aules trobem dones que poden haver patit algun episodi de violència de gènere al llarg de la vida, que van haver de renunciar en el seu moment a formar-se per tenir cura de la llar i la família, que han sofert la precarització del mercat laboral i la bretxa salarial pel fet de ser dones o que conviuen cada dia amb micromasclismes humiliants.

El compromís per la igualtat en l’àmbit educatiu hauria de ser un eix de treball fonamental. No podem oblidar que el patriarcat és un sistema de dominació sexual sobre el qual s’han anat aixecant la resta de les dominacions, com ara la classe o la raça. Contra el patriarcat precisament va aixecar la veu Concepción Arenal, la qual dóna nom al nostre centre. Ella va ser una de les primeres dones a l’Estat espanyol que va accedir a l’educació superior al preu, això sí, d’amagar el seu sexe/gènere. El seu mestratge ens inspira i les seves idees ens serveixen de guia: “No se avergüencen ustedes de la pelea, no les dé rubor proclamarse de una vez para siempre feministas. Están ustedes obligadas a serlo por ley de naturaleza. Una mujer que no fuese feminista sería un absurdo tan grande como un rey que no fuese monárquico” (María Lejárraga, 1931). Aquestes paraules resumeixen perfectament el seu compromís, alhora que evidencien tot el camí que encara hem de recórrer.

Les qüestions de gènere no són, per tant, a la perifèria del sistema educatiu, sinó que haurien d’entroncar amb l’organització i la vida dels centres escolars, i ser-hi presents al currículum en el seu conjunt. Caldria, doncs, fugir de plantejaments descontextualitzats i anecdòtics que desactiven tota la potència transformadora que implica l’educació en la igualtat de drets i oportunitats entre dones i homes. Celebrar el Dia de la Dona als centres segueix sent necessari. És una manera de generar sororitat i acompanyar tot un moviment transversal a la societat que posa el focus en el que encara falta per aconseguir en el camí cap a la igualtat. No obstant això, creiem que una celebració puntual canvia ben poca cosa si no va acompanyada d’accions més sistèmiques i duradores.

Així ho entenem alguns al CPEPA Concepción Arenal de Saragossa. Enguany, la celebració del Dia de la Dona ha passat per, com a mínim, aquestes activitats: l’assistència a algunes de les xerrades organitzades per la Casa de la Dona, el disseny i l’exposició de cartells sobre dones rellevants de la història contemporània fets a la classe de Ciències Socials i un acte de celebració coincidint amb la vigília del 8 de març.

Pel que fa a l’assistència a les xerrades de la Casa de la Dona, un dels grups de Secundària per a Persones Adultes es va acostar a la figura de Virginia Woolf de la mà de Laura Freixas. L’objectiu de l’activitat era doble: per un costat, es tractava de conèixer l’edifici de la Casa de la Dona i dels serveis que s’hi ofereixen; per un altre, es pretenia que l’alumnat prengués consciència sobre la invisibilització patida per les dones en l’imaginari col·lectiu a partir de la figura de Virginia Woolf, com a dona cabdal de la literatura i del feminisme.

Pel que fa al disseny i l’exposició de cartells sobre dones rellevants de la història, hom buscava situar la dona com a subjecte històric. És conegut que la història que ens han explicat s’ha construït des del patriarcat, des de L’Odissea fins als nostres dies. Amb aquesta iniciativa, de forma directa i visual, s’ha volgut trencar amb els discursos dominants que han confinat les dones a l’espai domèstic.

Respecte a l’acte de celebració del Dia de la Dona, es va pensar en un esdeveniment que aplegués tota la comunitat educativa. L’acte va comptar amb tres moments: lectura de poemes (de Begoña Abad), taula rodona amb testimonis i performance final (Teixint la igualtat). Vam voler començar i acabar amb dues manifestacions artístiques: per començar, els versos directes, punyents i tendres de Begoña Abad; i per acabar, la performance Teixint la igualtat, una actuació per unir mitjançant un fil morat allò que és divers, amb la paraula i el compromís, des de la comunitat i per a totes. I a la part central, els testimonis per donar veu a l’alumnat (una mare coratge, una jove parlant de llibertat, una dona referent del moviment feminista a Saragossa, un home fent feina en un àmbit altament feminitzat…) i al professorat (des del compromís de l’educació per transformar consciències i actituds i des de les noves masculinitats).

Ja per últim, ens fa la sensació que queda molta feina per davant, més enllà de la celebració del 8 de març. Ens explica l’escriptora nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie que “poder és la capacitat no només d’explicar la història d’una altra persona, sinó de convertir-la en la història definitiva d’aquesta persona” (El perill de la història única, 2018). Per conjurar aquest perill, ara i aquí hem d’arriscar i transgredir, des de la quotidianitat, des de baix, respectant la diversitat… Els autobusos haters són als nostres carrers com a senyal inequívoc d’un món que s’ensorra. Siguem justes, també des de l’escola, davant tants segles de silenciament i injustícia!

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s